“Los alumnos no escriben para comunicar lo que les importa, sinó para responder preguntas formuladas por un docente que ya conoce las respuestas” (Eisner, E. 2005)

Elliot W. Eisner (Març del 1933 – Gener del 2014) va ser un professor emèrit d’Art i Educació a l’Escola de la Universitat de Stanford. El seu treball ha recolzat la disciplina basada en l’educació artística i va desenvolupar la importància de les formes de representació. A més es va enfocar en els estudis curriculars i en l’avaluació educativa. Se’l reconeix com el principal teòric de l’educació artística i estètica en els EEUU. Una de les aportacions més importants del professor Eisner per a millorar la pràctica educativa es troba en la rellevància que va atorgar a la funció de les arts en l’educació. Així, en el seu llibre, titulat LA ESCUELA QUE NECESITAMOS (2002), planteja una sèrie de respostes a preguntes com: “A més de la competència en lectoescriptura i aritmètica, què volem aconseguir? Quines són les nostres metes? Què és més important? Quina classe de cultura educativa desitgem fer experimentar als xiquets? Quina escola necessitem?

Eisner planteja una sèrie d’objectius on marca la importància d’un canvi en l’educació. Per una banda descriu objectius de tipus educatius, els quals descriuen la forma en què l’alumne ha de comportar-se o les capacitats que han d’aconseguir després d’haver treballat amb el currículum; objectius expressius, els quals concebeix com un complement educatiu en què es delimitarà els fets als quals haurà d’enfrontar-se l’estudiant; objectius actitudinals, de sensibilitat i experiència. D’altra banda emfatitza quant al currículum d’art, en el qual matisa que ha d’estar seqüenciat organitzant les activitats que es van fent més complexes segons l’estudiant avança i recalca que s’ha d’evitar la dispersió en moltes activitats sense connexió entre elles. A més, destaca la importància de l’aprenentatge artístic, com la pintura, l’escultura o el dibuix, ja que implica l’adquisició d’habilitats tècniques de gran complexitat i per tant necessita temps i continuïtat per assentar-se.

Com ja em dit abans, Eisner profunditza en l’avaluació educativa. Al llibre EDUCAR LA VISIÓN ARTÍSTICA (1995) senyala tres aspectes de l’educació artística: aquell que parteix de la representació del llenguatge visual; el que pretén educar la mirada amb fins estètics cultivant el sentit de la percepció; i per últim, el que se centra en l’anàlisi i estudi del context en el qual s’origina una obra d’art. Aquests tres àmbits responen a les següents preguntes: Com s’aprén a crear? Com s’aprén a vore? Com es produeix la comprensió de l’art? El primer de tots, és l’àmbit productiu. Parla de l’ús de les matèries; els aspectes estètics i expressius dels treballs; la imaginació creativa o aplicació dels ferraments de treball en si, per a altres finalitats; els nous descobriments mitjançant el resultat d’un treball i a més ens porta a reflexionar sobre les matèries fonamentals. El segon àmbit és el crític, on diferencia tres tipus: el descriptiu, en què descriu les característiques que atenen un tema específic en aspectes literaris; l’interpretatiu, on emfatitza en el significat que té el contingut per a l’estudiant; l’avaluatiu, on l’estudiant avalua el seu propi treball segons aspiracions subjectives. Finalment, l’àmbit cultural, en què Eisner li dóna importància a l’aprenentatge dels estudiants pel que fa a la matèria en el seu contingut històric i valora aquestes influències per al resultat de les matèries. Altrament, també nomena tres accions per al desenvolupament de la sensibilitat perceptual, com són parlar d’allò observat, la percepció en el temps i parlar d’allò que s’ha fet. Aquestes tres actituds per a la sensibilització estètica estan directament relacionades amb la capacitat d’opinar sobre allò expressat i allò representat, és a dir, la transmissió d’un ambient de tolerància, diversitat i flexibilitat. A més, les crítiques han d’estar fonamentades empíricament per l’experiència, i aquestes han de ser corroborades estructuralment mitjançant un informe.

Així i tot, ens qüestionem per què ensenyar art. Per a aquesta pregunta Eisner ens planteja dos respostes. En primer lloc, ens dóna una justificació contextualista, és a dir, els continguts educatius han d’adaptar-se a qui és el xiquet, les seues necessitats, el tipus de problema que l'afecten, etc. S’ha de fer una valoració general de les necessitats del xiquet. En segon lloc, ens dóna una justificació essencialista, és a dir, destaca el tipus de contribució a l’experiència i al coneixement humà. L’art és un aspecte únic de la cultura i experiències humanes, la contribució més valuosa que pot aportar l’art a l’experiència humana és aportar els seus valors implícits. A banda, Eisner esmena una sèrie de lliçons que s’aprenen a través de l’art. Explica que l’art ensenya als xiquets a prendre bones decisions pel que fa a les relacions qualitatives; els ensenya que els problemes poden tindre més d’una solució i que les preguntes poden tindre més d’una resposta; els ensenya que en formes complexes per a la solució de problemes, els motius, poques vegades són fixos, no obstant això poden evolucionar amb el canvi de circumstàncies i oportunitats. L’aprenentatge mitjançant les arts, requereix la capacitat i la voluntat de desistir-se als imprevistos de les possibilitats de treball en el seu desenvolupament; els ensenya que les xicotetes diferències poden tindre grans efectes; els ensenya a pensar a través i dins d’un material. Totes les formes d’expressió de l’art empren algun significat a través del qual les imatges passen a ser reals. L’art ajuda al xiquet a aprendre a dir el que no es pot dir o expressar. Quan a l’alumnat se li proposa analitzar una obra d’art, se l’ensenya a sentir, és a dir, desenvolupa una capacitat poètica per poder trobar les paraules que diran. L’art dóna vida a allò que en paraules és impossible d’expressar, a més l’art gaudeix de múltiples perspectives. Una de les seues grans lliçons és que hi ha moltes formes de vore i interpretar el món.

En definitiva, Eisner planteja tot el que hem comentat, ja que considerava que existeix una definició limitada sobre l’art en les escoles, a més emfatitzava sobre la falta d’atenció que hi ha en els models artístics per a pensar. Convida a la reflexió i suggereix mètodes d’apreciació i crítica en els processos educatius, així com dóna importància al valor del coneixement mitjançant l’apreciació i el pensament crític. Nomena que és necessari en els processos d’avaluació no sols vore, sinó observar. És per això que suggereix una educació basada en una disciplina orientada al contingut.

“Aprender a percibir lo que és útil, a superar constàncias visuales, a construir imàgenes mentales con posibilidades visuales y a construir dichas imágenes con otro material no son tareas sencillas. La competencia concreta de la educaicón és asumir la responsabilidad de incentivar estos aspectos de la capacidad humana” (Eisner, E.)

Altres obres destacades de l’autor:

Cognición y currículum. Una visión nueva. (1982)

El ojo ilustrado. (1991)

El arte i la creación de la mente. (1993)

Bibliografia i referències:

Eisner, E. (1995). ¿Porqué ensenyar arte? (cap. 1, pàg. 1-11) Educar la visión artística. Editorial Paidós.

http://books.google.es/books?id=KZZqbOjWkSsC&hl=ca&source=gbs_navlinks_s

http://es.slideshare.net/ferlapitz/educar-la-visin-artstica-eisner?related=1

El Krausisme

La Institució Lliure d'Ensenyament va ser una reconeguda iniciativa pedagògica que es va realitzar a Espanya, inspirada en la filosofia de l'alemany Karl Christian Friedrich Krause (Krausisme) que va tenir una repercussió excepcional en la vida intel·lectual de la nació i en la seva renovació. La importància del krausisme va radicar en el revulsiu que va suposar per a una societat espanyola que es trobava ofegada per un pensament oficial integrista, imposat per decret des de les càtedres, i que va commoure els fonaments de la filosofia, el dret, la història, la pedagogia, la religió i les ciències socials. La decisió concreta de fundar un centre d'ensenyament la va prendre el catedràtic Francisco Giner de los Rios, juntament amb els seus col·legues i amics Gumersindo de Azcárate i Nicolás Salmerón, l'any 1876, després de les Qüestions Universitàries de 1868 i 1874 en les quals es van enfrontar al ministre de Foment, marquès de Orovio, defensant la llibertat d'ensenyament, la llibertat de càtedra, la inviolabilitat de consciència científica i negant-se a ajustar els seus ensenyaments a qualsevol dogma oficial en matèria religiosa, política o moral.

La conseqüència d'aquests enfrontaments va ser el naixement, al 1876, d'un establiment educatiu privat laic que va haver de realitzar la seva labor educativa al marge de l'Estat i que va començar en primer lloc per l'ensenyament universitari i després es va estendre a l'educació primària i secundària. A l'origen i essència trobem un projecte de regeneració moral que no va canviar al llarg dels seus anys d'existència, l'intent de crear l'home nou perfilat idealment en el projecte de la filosofia krausista, capaç d'enfrontar-se amb la situació moral del país, profundament degradada; i el que és més important, de superar-la i potenciar un nou model individual i col·lectiu, més racional, més ètic i més humà. És convenient recordar que en aquella època les tres quartes parts de la població espanyola era analfabeta, que l'educació continuava sent un privilegi només a l'abast dels fills de les classes acomodades i que el tipus d'ensenyament impartit era de caràcter oscurantista i medieval, i amb un ferri control de l'Església sobre ella.

Maria Montessori

El mètode Montessori propugna la creació d'un entorn estimulant perquè cada nen desarolle el seu propi mètode d'aprenentatge seguint la seva curiositat innata.És un mètode pedagògic alternatiu desenvolupat per la doctora María Montessori a partir de l'observació durant 50 anys del comportament dels xiquets a l'aula. D'una banda, aquest mètode consisteix a observar el comportament del xiquet, que serveix per conèixer la seua naturalesa psíquica i els impulsos que emanen d'aquesta naturalesa com a guies del seu desenvolupament.
És el que va permetre a la doctora Montessori descobrir la veritable naturalesa del xiquet, que segons ella és una naturalesa que estima l'ordre i la disciplina; que li condueix a una obediència activa, no submissa; que estima el treball interiorment constructiu i li fa social amb els altres.

Segons la doctora, els nostres prejudicis malinterpretan la conducta del xiquet. Aquesta conducta la interpretem amb criteris d'adult, i no és correcte. També va descobrir, mitjançant l'atenta observació, que en el desenvolupament psíquic del nen existeixen períodes amb interessos específics, i amb una enorme sensibilitat cap a determinats estímuls. Ella els va denominar períodes sensitius i va demostrar que la construcció psíquica del xiquet és discontínua i que la seva aparició depèn de cadascun. D'altra banda, es tracta que pares i professors preparen i ofereixen estímuls adequats que permeten al xiquet l'elecció d'aquells que demanden els seus impulsos interiors. Perquè tal elecció siga correcta cal que al xiquet li envolte un ambient especialment preparat per al desenvolupament de la seva estructura física i psíquica. En tal ambient, i amb la possibilitat de triar les activitats que els seus impulsos interns li sol·liciten, el xiquet segueix el seu propi mètode d'aprenentatge. Això sí, sota l'atenta mirada de l'adult, que elimina obstacles i aporta una rica i estimulant bateria d'activitats. Segons la doctora Montessori, la qual cosa el nen espera de l'adult és que li ajudi a fer-ho per si mateix.