“Los
alumnos no escriben para comunicar lo que les importa, sinó para responder
preguntas formuladas por un docente que ya conoce las respuestas” (Eisner, E.
2005)
Elliot W. Eisner (Març del 1933 – Gener
del 2014) va ser un professor emèrit d’Art i Educació a l’Escola de la
Universitat de Stanford. El seu treball ha recolzat la disciplina basada en
l’educació artística i va desenvolupar la importància de les formes de
representació. A més es va enfocar en els estudis curriculars i en l’avaluació
educativa. Se’l reconeix com el principal teòric de l’educació artística i
estètica en els EEUU. Una de les aportacions més importants del professor
Eisner per a millorar la pràctica educativa es troba en la rellevància que va
atorgar a la funció de les arts en l’educació. Així, en el seu llibre, titulat LA
ESCUELA QUE NECESITAMOS (2002), planteja una sèrie de respostes a preguntes
com: “A més de la competència en lectoescriptura i aritmètica, què volem
aconseguir? Quines són les nostres metes? Què és més important? Quina classe de
cultura educativa desitgem fer experimentar als xiquets? Quina escola
necessitem?
Eisner planteja una sèrie d’objectius on
marca la importància d’un canvi en l’educació. Per una banda descriu objectius
de tipus educatius, els quals descriuen la forma en què l’alumne ha de
comportar-se o les capacitats que han d’aconseguir després d’haver treballat
amb el currículum; objectius expressius, els quals concebeix com un complement
educatiu en què es delimitarà els fets als quals haurà d’enfrontar-se
l’estudiant; objectius actitudinals, de sensibilitat i experiència. D’altra
banda emfatitza quant al currículum d’art, en el qual matisa que ha d’estar
seqüenciat organitzant les activitats que es van fent més complexes segons
l’estudiant avança i recalca que s’ha d’evitar la dispersió en moltes
activitats sense connexió entre elles. A més, destaca la importància de
l’aprenentatge artístic, com la pintura, l’escultura o el dibuix, ja que
implica l’adquisició d’habilitats tècniques de gran complexitat i per tant
necessita temps i continuïtat per assentar-se.
Com ja em dit abans, Eisner profunditza
en l’avaluació educativa. Al llibre EDUCAR LA VISIÓN ARTÍSTICA (1995)
senyala tres aspectes de l’educació artística: aquell que parteix de la
representació del llenguatge visual; el que pretén educar la mirada amb fins
estètics cultivant el sentit de la percepció; i per últim, el que se centra en
l’anàlisi i estudi del context en el qual s’origina una obra d’art. Aquests
tres àmbits responen a les següents preguntes: Com s’aprén a crear? Com s’aprén
a vore? Com es produeix la comprensió de l’art? El primer de tots, és l’àmbit
productiu. Parla de l’ús de les matèries; els aspectes estètics i expressius
dels treballs; la imaginació creativa o aplicació dels ferraments de treball en
si, per a altres finalitats; els nous descobriments mitjançant el resultat d’un
treball i a més ens porta a reflexionar sobre les matèries fonamentals. El
segon àmbit és el crític, on diferencia tres tipus: el descriptiu, en què
descriu les característiques que atenen un tema específic en aspectes
literaris; l’interpretatiu, on emfatitza en el significat que té el contingut
per a l’estudiant; l’avaluatiu, on l’estudiant avalua el seu propi treball
segons aspiracions subjectives. Finalment, l’àmbit cultural, en què Eisner li
dóna importància a l’aprenentatge dels estudiants pel que fa a la matèria en el
seu contingut històric i valora aquestes influències per al resultat de les
matèries. Altrament, també nomena tres accions per al desenvolupament de la
sensibilitat perceptual, com són parlar d’allò observat, la percepció en el
temps i parlar d’allò que s’ha fet. Aquestes tres actituds per a la sensibilització
estètica estan directament relacionades amb la capacitat d’opinar sobre allò
expressat i allò representat, és a dir, la transmissió d’un ambient de
tolerància, diversitat i flexibilitat. A més, les crítiques han d’estar
fonamentades empíricament per l’experiència, i aquestes han de ser corroborades
estructuralment mitjançant un informe.
Així i tot, ens qüestionem per què
ensenyar art. Per a aquesta pregunta Eisner ens planteja dos respostes. En
primer lloc, ens dóna una justificació contextualista, és a dir, els continguts
educatius han d’adaptar-se a qui és el xiquet, les seues necessitats, el tipus
de problema que l'afecten, etc. S’ha de fer una valoració general de les
necessitats del xiquet. En segon lloc, ens dóna una justificació essencialista,
és a dir, destaca el tipus de contribució a l’experiència i al coneixement
humà. L’art és un aspecte únic de la cultura i experiències humanes, la
contribució més valuosa que pot aportar l’art a l’experiència humana és aportar
els seus valors implícits. A banda, Eisner esmena una sèrie de lliçons que
s’aprenen a través de l’art. Explica que l’art ensenya als xiquets a prendre
bones decisions pel que fa a les relacions qualitatives; els ensenya que els
problemes poden tindre més d’una solució i que les preguntes poden tindre més
d’una resposta; els ensenya que en formes complexes per a la solució de
problemes, els motius, poques vegades són fixos, no obstant això poden
evolucionar amb el canvi de circumstàncies i oportunitats. L’aprenentatge
mitjançant les arts, requereix la capacitat i la voluntat de desistir-se als
imprevistos de les possibilitats de treball en el seu desenvolupament; els
ensenya que les xicotetes diferències poden tindre grans efectes; els ensenya a
pensar a través i dins d’un material. Totes les formes d’expressió de l’art
empren algun significat a través del qual les imatges passen a ser reals. L’art
ajuda al xiquet a aprendre a dir el que no es pot dir o expressar. Quan a
l’alumnat se li proposa analitzar una obra d’art, se l’ensenya a sentir, és a
dir, desenvolupa una capacitat poètica per poder trobar les paraules que diran.
L’art dóna vida a allò que en paraules és impossible d’expressar, a més l’art
gaudeix de múltiples perspectives. Una de les seues grans lliçons és que hi ha
moltes formes de vore i interpretar el món.
En definitiva, Eisner planteja tot el
que hem comentat, ja que considerava que existeix una definició limitada sobre
l’art en les escoles, a més emfatitzava sobre la falta d’atenció que hi ha en
els models artístics per a pensar. Convida a la reflexió i suggereix mètodes
d’apreciació i crítica en els processos educatius, així com dóna importància al
valor del coneixement mitjançant l’apreciació i el pensament crític. Nomena que
és necessari en els processos d’avaluació no sols vore, sinó observar. És per
això que suggereix una educació basada en una disciplina orientada al
contingut.
“Aprender a percibir lo que és útil, a
superar constàncias visuales, a construir imàgenes mentales con posibilidades
visuales y a construir dichas imágenes con otro material no son tareas
sencillas. La competencia concreta de la educaicón és asumir la responsabilidad
de incentivar estos aspectos de la capacidad humana” (Eisner, E.)
Altres obres destacades de l’autor:
Cognición
y currículum. Una visión nueva. (1982)
El
ojo ilustrado. (1991)
El
arte i la creación de la mente. (1993)
Bibliografia i referències:
Eisner, E. (1995). ¿Porqué ensenyar
arte? (cap. 1, pàg. 1-11) Educar la
visión artística. Editorial Paidós.
No hay comentarios:
Publicar un comentario